La Valldigna Digital
2015-09-27
Tavernes - Dia Mundial de la Traducció
3015-09-30
Escoltant l'Ajunt de la Bóta i lectura de poemes
Enric Marco
Levante-EMV
2015-09-30
El grupo "L'Ajunt de la Bóta" actúa en Tavernes
XVIII Festival Sete Sóis Sete Luas
2010-08-15
L'Ajunt de la Bóta
Las Provincias
2004-11-26
La Mancomunitat presenta la recopilación de villancicos
Las Provincias
2004-11-23
El músico Ximo Caffarena edita un cedé con una recopilación de villancicos de la Valldigna
Carlos Gimeno
Caramella
L'Ajunt de la Bóta
Vicent Grau
Temps de revolta
Al Tall. Orígens
...
Arrossegats per l’impuls del Grup de Folk, es formà l’Equip València Folk, la majoria dels membres del qual –Vicent Torrent, Juli Bustamante, Tico Balanzà– concorrien a aquella mena de jam sessions programades per la Societat Coral El Micalet. «Nosaltres vam entendre que si la força del moviment folk, tant internacional com català, consistia a revolucionar el repertori i aportar-hi els sons de la tradició al marge de la pressió de les discogràfiques, havíem de començar a fer un folk sonorament arrelat al nostre país», recorda Vicent Torrent. L’Equip va fer nombroses folksongades, expressió amb la qual es coneixien les sessions que se celebraven no només els «Dimarts, al Micalet», sinó també per clubs de joves, col·legis majors, centres parroquials i al carrer. Dissolt en 1973, l’Equip València Folk no va poder enregistrar cap disc, ja que la indústria era poc inclinada a reclutar intèrprets que no vingueren de Catalunya, ni els empresaris valencians gosaven promocionar aquest moviment per por de la censura. Això no obstant, la iniciativa d’aquella plèiade de músics prometedors va tenir seqüeles, amb la proliferació de grups semblants: el Grup de Folk d’Alberic (Ribera Alta), liderat per Enric Ortega; el Grup Il·licità de Folk, l’Esbart Elx-Folk, i Josep Ibarra, d’Elx (Baix Vinalopó); Nous Brots, de Picassent (Horta Sud); Els Sols, de Sueca (Ribera Baixa); Aigües Blaves, del barri de Patraix, i Josep Ricós, de València (Horta); Joan Bosch, del Grau de València; l’Ajunt de la Bota, de la Valldigna; Gent del País, Joan Pellicer i Bataller –pioner de l’etnobotànica al País Valencià– i Araceli Banyuls, de Gandia (Safor); Renaixença, de Rocafort (Horta); Les Veus del Poble, de Vila-real (Plana Baixa); Fèlix 23 Estop, de Castelló (Plana Alta); o Gènit, de l’Alcúdia (Ribera Alta). Precisament un antic simpatitzant de l’Equip València Folk, Oswaldo Blanco Bayarri, va proposar de crear Al Tall, que es va constituir formalment a cal músic Tonipep Rodrí- guez Sellés pel gener de 1975 amb només quatre integrants: Manuel Lledó, Miquel Gil, Manuel Miralles i Vicent Torrent, tot i que el primer no va arribar mai a actuar en públic ni a intervenir en cap gravació discogràfica. El nom del nou conjunt el suggerí Tonipep Rodríguez en un dels primers assajos, en què encoratjà els seus companys amb la frase: «Au, ja n’hi ha prou. Anem al tall». La reunió a ca Tonipep no havia sigut casual. Aquest músic i promotor, vigilat i perseguit per les autoritats franquistes, creà en 1975 La Taba, oficina capdavantera en la representació artística al País Valencià que va arribar a organitzar més de mil esdeveniments a l’Estat espanyol, l’Estat francés i Itàlia. L’inquiet músic i compositor va dirigir al llarg de tres anys la programació del teatre de la Societat Coral el Micalet de València, on va conéixer els fundadors d’Al Tall. Al final de la dictadura va conjuminar la seua activitat cultural i artística amb l’obertura de locals d’oci a València, com ara el Café Concert del barri del Carme i NCC de Russafa, els quals substituïen els més antics Capsa 13 i el Christopher Bar Lee. Va ser alhora fundador del Col·lectiu de Teatre Independent del País Valencià, juntament amb Rodolf Sirera i Juli Leal, entre altres, i ha sigut una de les poques veus a criticar la Societat General d’Autors i Editors, a la qual titla de «sindicat vertical feixista» (Levante-EMV, 12-9-2010).
...
Aplec d’Algemesí
La música tradicional al País Valencià des dels inicis de la democràcia
Vicent Torrent
El moviment folk
Els anys 60 marquen una època d’efervescència i convulsió que capgira moltes concepcions sobre el nostre món i genera idees progressistes i innovadores. La dictadura és tocada de mort i la mobilització de tots els sectors socials fabrica tot un panorama de noves actituds que preparen, també en el camp de la música tradicional -una revulsió interna i una obertura al món exterior i als moviments renovadors.
Estretament connectat amb la moguda hippy, Pete Seeger, Bob Dylan, Joan Baez, Peter, Pol and Mary són les figures senyeres que quallaren el moviment folk internacional, de gran repercussió mun¬dial; un moviment nascut precissament als Estats Units, bressol de la indústria discogràfica.
Poc després naix en Itàlia un moviment creixent que genera la producció de músiques d’origen tradicional i nova fesomia. Aquest moviment es manifiesta a més amb una vessant reivindicativa -tal com abans en Grécia- i es bateja amb el nom de riproposta. Grups com la Nova Compagina di Canto Popolare de Nàpols s’alcen amb aquesta bandera i amb un repertori d’aspecte modern i de so tradicional.
El folk europeu posterior va fer una reflexió sobre aquell fenomen del folk americà i va crear un altre folk, uns altres folks, amb sons de tradicions autòctones i amb cançons que parlaven des dels seus propis àmbits d’origen; tant en les llengües, com en els continguts, com en els estils. Las músiques folk, doncs, tant l’americana com la italiana -i les europees en general-, tenien en comú una cara reivindicativa davant la colonització de la indústria discogràfica que promocionava un so anglosaxó amb una manufactura genèrica popularitzada amb la vaga etiqueta de rock.
A casa nostra el folk entra de la mà del moviment folk internacional. A Catalunya, el Grup de Folk de Barcelona posa a l’abast de la gent jove i moderna tot el repertori americà traduït al català. A primeries dels anys setanta acudíem un grup de València a veure què passava amb tot allò. A la Cova del Drac actuava el Grup de Folk, un col·lectiu nombrós i anàrquic amb pintes hippy en el que participaven Jaume Arnella, Pau Riba, Mª del Mar Bonet i tutti quanti. Ja havia tingut lloc l’avantguardista superfestival al Parc de la Ciutadella.
Només arribar a València sense més pensaments muntàrem l’Equip València-folk, adoptàrem el repertori dels de Barcelona i començàrem des de la sala Studio i des del Micalet unes sessions que anomenàvem folksongades i que ràpidament es van estendre per altres indrets com col·legis universitaris, sales parroquials i altres reductes tolerants. Allà feiem cantar el públic amb el qual compartíem el protagonisme. Nosaltres no ens sentíem artistes sinó animadors i rebutjàvem l’escenari, tocant a peu pla amb els reunits.
La reflexió que es produïa a tot Europa, també se’ns va fer present més o menys de sobte: ¿per què cantar sobre els assumptes dels americans com la segregació racial o la guerra del Vietnam?, ¿i per què fer-ho amb eixe so country dels americans? L’esperit del veritable moviment folk ens demanà que adreçàrem la mirada als temes de la nostra realitat i a la sensibilitat musical de la nostra gent i de la nostra tradició. I així és com començà tímidament l’aparició d’un repertori de la terra. L’ona es va estendre com la pólvora i aviat sorgiren molts grups de folk a València i a les comarques: el Grup de folk d’Alberic, el de Pego, L’Ajunt de la bóta a la Valldigna, Aplec a Xàtiva, etc...
Mª del Carme Girau, membre dels Setze Jutges i Fèlix Estop des de Castelló eren considerats més aviat membres de la Nova Cançó que no gent del moviment folk, però ambdós cultivaven la cançó tradicional o la cançó d’autor amb sabor a música tradicional.
A tot l’estat espanyol van nàixer amb més o menys simultaneïtat diversos grups de folk amb plantejaments molt semblants sense haver contactat prèviament. Oskorri a Euskadi, Al Tall al País Valencià, La Bullonera i Labordeta a Aragó, Milladoiro a Galícia, Nuevo Mester de Juglaría, Julia León, Manuel Luna, La Talega a Castella, etc...
Aquests grups consoliden una manera de fer i un aspecte semblants: la nova composició de músiques i cançons, el component reivindicatiu social i territorial que per aquell temps responia a l’huracà que es desfermava per tot l’estat -Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia, sindicat obrer-, les melodies tradicionals originals o adaptades amb textos propis...
En Al Tall l’experiència de la transformació a partir de l’extingit Equip València-folk ens posava contra les cordes: ¿com respondria el públic a un grup que toquara la dolçaina i la bandúrria junt al baix elèctric i la bateria, cantant a l’estil tradicional i parlant d’assumptes tan actuals com la contestada construcció de l’autopista del Mediterrani, l’arribada de grans fàbriques com la Ford i la IBM o el problema de l’exportació de la taronja? Sincerament teníem els nostres dubtes. Però el públic s’encarregà de disoldre`ls a la primera perquè entengué l’actitud i la línia de futur d’esta fòrmula amb una acceptació entusiasta. I aquesta no provenia exclusivament dels continguts reivindicatius –com alguns han arribat a creure-, sinó també de la vehiculació musical.
La Nova Cançó i la Canción Protesta prenien vol simultàniament al nou esclat folk amb qui compartien el to reivindicatiu i l’ús de les llegües pròpies.
A casa nostra, a banda d’Al Tall, naixien grups com els Pavesos amb el seu music-hall costumista, Carraixet en la seua etapa de música folk, Corranda, Cadafal, Saó, Lluís el Sifoner, All-i-oli, etc...
La Nova Cançó i la Canción Protesta prenien vol simultàniament al nou esclat folk amb qui compartien el to reivindicatiu i l’ús de les llegües pròpies.
A casa nostra, a banda d’Al Tall, naixien grups com els Pavesos amb el seu music-hall costumista, Carraixet en la seua etapa de música folk, Corranda, Cadafal, Saó, Lluís el Sifoner, All-i-oli, etc...
Música valenciana, música en valencià (passat, pressent i futur)
Per Carla González Collantes
Després de 40 anys de patir “un silenci antic i molt llarg”, alguns joves valencians decideixen trencar-lo tot recorrent pobles i ciutats amb les seues cançons. Són Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Lluís Miquel i els 4 Z, Els Pavesos, Carraixet, Araceli Banyuls, Lluís el Sifoner, Aplec, Paco Muñoz, Marian Albero, etc. Són els representants valencians de la Nova Cançó. Durant els últims anys del franquisme i els primers de la transició canten als aplecs i festivals que s’organitzen arreu de les comarques valencianes i, també, fora d’elles. La seua música, que alguns aconsegueixen enregistrar, ompli places i carrers. Raimon és el més destacat de tots ells, la figura més representativa de la Nova Cançó, tant ací com a Catalunya. El de Xàtiva esdevé tot un fenomen de masses i el seu èxit el du a interpretar el seu repertori als escenaris d’Europa i de l’altre costat de l’Atlàntic. En aquells moments predomina, sobretot, la cançó d’autor, que coexisteix amb altres gèneres, minoritaris encara: folk (Al Tall), rock (Cuixa), etc.
Amb l’arribada de la democràcia la flama encesa per aquests músics i cantants comença a minvar, i a poc a poc s’apaga fins a quasi extingir-se. Decreixen les actuacions, els enregistraments sonors, el ressò als mitjans de comunicació (que sempre havia estat fluix), el suport dels nous polítics d’esquerra que havien sol·licitat la seua col·laboració durant les campanyes electorals, etc. Durant uns anys l’existència de la música en valencià és anecdòtica. Però la situació comença a canviar a finals dels noranta. L’aparició de nous grups i solistes, alguns d’ells d’un èxit considerable, revifa el foc.
Convergeixen músics de diferents generacions i, entre uns i altres, comencen a teixir un present musical on destaca la quantitat, però també la qualitat. Els estils es diversifiquen. A la cançó d’autor de Raimon i al folk d’Al Tall se sumen altres registres musicals: l’ska, el reggae, el rock, el heavy, el metall, el hardcore, l’electrònica, el funk. Cantar en valencià comença a ser, a poc a poc, un fet normal en qualsevol dels gèneres musicals. I això és, sens dubte, signe de normalització, tant a nivell musical com lingüístic.
La música és una eina de normalització lingüística i és, a més a més, una eina de difusió i de recuperació de la llengua. El valencià ha d’estar present en tots els àmbits, i el musical n’és un. I no un àmbit qualsevol, sinó un de ben important. Els valencianoparlants tenim dret a consumir amb normalitat productes culturals en la nostra pròpia llengua. D’altra banda, la música pot fer que molta gent castellanoparlant es pose en contacte directe amb el valencià. És també un mitjà molt important per a exportar la llengua fora del propi àmbit lingüístic, per a donar-la a conéixer en altres països, en altres continents.
Els músics i cantants valencians són artistes que volen expressar-se, comunicar-se, explicar-se en valencià. Fer música i parlar-nos, a través seu, d’ells i del món en què viuen, dels problemes que els afecten, de les injustícies que els emprenyen, de les coses quotidianes...Tot i la diversitat quant al contingut de les lletres de les cançons cantades en valencià, hi ha temes que es repeteixen sovint. Són constants les referències a la defensa de la llengua i del patrimoni (dins del qual s’inclou el territori). I és que la música en valencià sempre ha estat molt lligada a uns emissors i uns receptors amb una càrrega política forta i clara. Però els músics i cantants són, principalment, artistes (i alguns d’ells, d’una qualitat excel·lent). El món de l’art (en el sentit més ampli del terme) sovint s’ha mostrat crític amb les injustícies i s’ha expressat en contra d’elles. Els músics també han compartit aquest tarannà.
Cal ressaltar, d’altra banda, la musicació de poemes. Són uns quants els músics que han recuperat els versos de poetes valencians, però també catalans i, en menor mesura, balears. Raimon, Ovidi Montllor, Feliu Ventura, Miquel Gil, Rafa Xambó, Al Tall, Paco Muñoz, Nelo Sorribes, Obrint Pas... Tots ells han convertit en cançó els versos de poetes clàssics i contemporanis com ara Vicent Andrés Estellés, Ausiàs March, Miquel Duran de València, Joan Timoneda, Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella, Marc Granell, Salvador Espriu, Pere Quart, Salvat-Papasseit, Miquel Desclot, Joan de Sagarra, Jaume Pérez Muntaner, Manel Rodríguez Castelló, Antoni Fornés, Teresa Pasqual... Aquesta col·laboració mútua serveix per a donar a conéixer nous poetes i recordar (o homenatjar) els il·lustres. Però és, sobretot, una manera enriquidora de relacionar música i poesia.
Els músics i cantants valencians –els d’adés i els d’ara– beuen i s’alimenten, en major o menor mesura, de la música popular valenciana. És molt important la tasca que els uns i els altres han fet de recuperació i reutilització, conscients de la importància de no oblidar els orígens ni renunciar als arrels i a la tradició. La música popular forma part del passat, però també del present. I si ho volem, del futur.
Al si de la nostra societat s’han produït molts canvis en els darrers anys i s’han perdut els usos que anaven lligats al cançoner tradicional. És per això que l’ampli repertori musical popular valencià es perd. Per evitar-ho, treballen molts músics, investigadors, grups de danses, escoles de dolçaina i tabal, etc. La música popular encara és reciclable per al consum, i així ho demostren molts grups de folk, que barregen elements musicals de la tradició amb composicions contemporànies.
Però la música popular també ha quallat en altres registres musicals com ara el rock, l’ska, el reggae, el hip-hop, el hardcore, la música electrònica, etc. Són molts els músics i cantants de tots els estils que insereixen pinzellades de la música tradicional en les seues cançons. En la revitalització de la dolçaina han jugat un paper molt important Obrint Pas, Atzukak, La Gossa Sorda, Arròs Caldós, etc. També cal fer esment de l’original mescla d’electrònica i cant d’estil d’Orxata Sound System. Hi ha encara més casos: Ovidi Montllor també va recórrer a les melodies tradicionals. Com a exemples Els amants (música popular valenciana) i De manars i garrotades (música tradicional valenciana, valencianes de l’u i el dos). Ovidi va manifestar públicament aquest deute amb la música popular valenciana que tant el va influenciar i inspirar: (“moltes de les meues cançons les vaig sentir en boca del meu avi o a casa”). Uns altres alcoians, Verdcel, també han recuperat aquestes melodies sovint tan oblidades en cançons com ara Mig realitats (música tradicional-cant de batre).
Cal destacar el creixement que ha viscut durant els últims anys la música folk. L’Equip València-Folk (integrat, entre d’altres, per Vicent Torrent) introdueix aquest gènere al País Valencià. S’emmiralla en el Grup de Folk de Barcelona, que Torrent i altres havien vist actuar a la Cova del Drac. El naixement de l’Equip València-Folk dóna peu a l’aparició d’altres grups: el Grup de Folk d’Alberic, el Grup Il·licità de Folk, Nous Brots, Esbart Elx-Folk, Els Sols, Aigües Blaves, L’Ajunt de la Bóta, Gent del País, Renaixença, Les veus del poble... Poc de temps després, l’any 1975, Manolo Miralles, Manolo Lledó, Miquel Gil i Vicent Torrent funden Al Tall, un grup que revoluciona la música valenciana. Al Tall recull la tradició sonora valenciana per reviure-la i, alhora, reinterpretar-la. Al cançoner popular valencià afegeixen temes de composició pròpia, tot experimentant i evolucionant cap a un llenguatge musical ric i divers. Al Tall és la primera gota d’aigua d’un got que ja comença a vessar. El camí encetat per ells ha estat seguit per molts altres músics que han fet del folk una manera d’entendre la música i la vida: Urbàlia Rurana, Sitja, Tres Fan Ball, Sonadors de la Guaita, L’Ham de Foc, Miquel Gil, Sacsejat Folc, Tira-li Folk, Aljub, La Folkabanda, Trencaclosques, Saüc, etc.
Actualment la llista de solistes i grups en valencià supera, amb escreix, el centenar. El Llibre dels Cantants i Músics en Valencià 2005 (editat conjuntament per L’Avanç i Enderrock) en cataloga 113, tots ells en actiu. N’hi ha, però, molts més. I, tenint en compte el futur que comença a dibuixar-se, n’hi haurà molts més encara. La llista de grups i solistes és llarga. Als ja esmentats en el paràgraf anterior, cal afegir Obrint Pas, La Gossa Sorda, Feliu Ventura, Orxata Sound System, Pep Gimeno Botifarra, La Romàntica del Saladar, La Beniterrània, Atzukak, Gàtaca, Contratempo, Carraixet, Eva Dénia, Joan Amèric, Néstor Mont, Soul Atac, Mugroman, Verdcel, Òscar Briz, Ovidi Twins, Pau Alabajos, Pinka, Sant Gatxo, Sergi Contrí, Rafa Xambó, etc. Com s’ha dit, la música en valencià abasta diferents estils: folk, cançó d’autor, rock, pop, ska, reggae, hip-hop, hardcore, heavy, jazz, soul, funk, electrònica, etc. Tot i que n’hi ha qui treballa un sol estil, el fet més habitual és mesclar-los. La música cantada en valencià se suma així a les tendències musicals d’arreu del món.
Ara per ara la quantitat supera la qualitat, ja que pocs músics i cantants tenen accés a la professionalització. Tot i això, la qualitat d’alguns d’ells és més que notable. Cal ressaltar artistes com ara Miquel Gil, L’Ham de Foc, Feliu Ventura, Urbàlia Rurana, Al Tall, Obrint Pas... Alguns d’ells, tot i la seua joventut, han demostrat la seua vàlua i han començat una trajectòria musical que sembla imparable.
Obrint Pas són, hui dia, el grup amb més projecció. El seu últim disc, un directe que porta per títol En moviment (Propaganda pel fet!, 2005), ha aconseguit vendre 30.000 còpies (si no en són més a hores d’ara). A més a més, aquest mateix treball (que inclou un DVD amb el concert que oferiren a València l’any 2005 amb motiu del 25 d’Abril) ha aconseguit situar-se entre els 20 DVD més venuts de tot l’Estat espanyol, juntament amb grups com U2, Coldplay, Estopa o Green Day. Països com Alemanya, Holanda o Itàlia ja els han vist actuar en directe, i a hores d’ara ultimen els contactes per a viatjar fins a Amèrica.
L’Ham de Foc, Miquel Gil, Al Tall i Urbàlia Rurana també han aconseguit fer el salt a Europa. Les seues interessantíssimes propostes musicals els han obert les portes fora del nostre àmbit lingüístic. Destaquen sobretot Miquel Gil i L’Ham de Foc, que han aconseguit la fita de situar els seus discos entre els millors del món quant a música folk o world music, almenys, segons la valoració de la World Music Charts Europe, una organització dels 53 millors periodistes especialitzats en world music, de 24 ràdios públiques europees. Els tres únics representants de l'Estat espanyol són: Albert Reguant (Catalunya Radio), José Miguel López (RN3) i Lara López (RN3). A més a més, els seus respectius treballs discogràfics han rebut nombrosos premis.
Un altre artista que a poc a poc s’ha guanyat el reconeixement de la crítica i el públic és Feliu Ventura. El cantautor de Xàtiva és, a hores d’ara, la promesa més ferma de la cançó al País Valencià. Amb quatre discos a les esquenes (un d’ells enregistrat en directe a Xàtiva juntament amb Lluís Llach) el potencial de Ventura és gran i creix. El seu últim treball, Alfabets de futur (Propaganda pel fet!, 2006) acaba de veure la llum. 10 cançons (més un bonus track) deixen constància de la qualitat musical d’aquest jove.
Simptomàtic del bon moment que viu la música feta en valencià són el nombre de festivals de música que s’organitzen arreu de les comarques valencians: Festacarrer (Ondara), Carxofa Rock (Silla), Rock a la Mar (Xàbia), Arrels- Aplec per la Terra (Xàbia), Folk a Serra (Serra), Bimrock (Bonrepòs i Mirambell), Pilota ‘n’ rock (Rafelbunyol), Llotja de Música Urbana (Vila-real), Som del sud (Elx), Moniàtic (Alcoi), Cant al Ras (Massalfassar), Falaguera Rock (Alfarb), Pop al Carrer (Tavernes de la Valldigna), La Mata Rock (La Mata), Marock (Dénia), Escudella Mestissatge (Callosa d’en Sarrià), La Nit Folk (Quart de Poblet), Aplec dels Ports, Aplec de Cultura d’Arrel Tradicional (Algemesí), Fesfolk (Torreblanca), Festimor (Sagunt), Festival de Música Tradicional (Alqueria d’Asnar), 25 d’abril (València), Festival Canelobre Rock (Busot), Festival de Música en Valencià (Paterna), Xàbia Folk (Xàbia), Espardenya Rock (Forcall), Festivern (Pedreguer, Ontinyent), etc. Aquests festivals són hereus dels aplecs dels anys 60, 70 i 80: Festival de la Cançó de Xàtiva, Aplec de la Plana, Aplec de la Muntanyeta dels Sants, Aplec de la Joventut, etc. Els organitzadors fan front a molts entrebancs, sobretot de tipus econòmic, per fer possible l’existència i persistència d’aquests festivals. Són un trampolí per a molts artistes (coneguts i desconeguts) i un espai imprescindible on el públic gaudeix del contacte directe amb la música que escolta en la seua pròpia llengua.
Els cantants i músics valencians –agrupats en el Col·lectiu Ovidi Montllor– reclamen (més) difusió als mitjans de comunicació, especialment els públics: RTVV. Exigeixen a l’ens públic el compliment de la Llei de Creació: “l’obligació establerta d’atorgar una especial protecció i respecte per a la recuperació del valencià”. Opinen que aquesta visibilització és necessària perquè la societat valenciana els conega, escolte la seua música, en compre els discos, assistisca als concerts, etc.
El tractament que aquest col·lectiu rep en altres mitjans de comunicació és, tret d’excepcions, similar al que tenen a la ràdio i la televisió públiques. Aquestes excepcions són Info TV en l’àmbit televisiu. A partir d’uns recursos limitats, aquesta cadena ha intentat, des del seu recent començament, difondre la música feta en la nostra llengua. També és important ressaltar la tasca de difusió i de suport duta a terme per alguns periodistes radiofònics. Toni Mestre (desaparegut fa uns mesos) n’és un. Cal recordar i agrair programes radiofònics com ara De dalt a baix (Radio Nacional de Espanya). Juntament amb ell, alguns periodistes (pocs) també ajuden a difondre la música en valencià. Un d’ells és Vicent Xavier Contrí. I així ho reconeixen alguns cantants i grups com ara Gàtaca: “Hi ha poca gent com el periodista Vicent Xavier Contrí, un dels pocs activistes musicals que es preocupen des de fa anys per normalitzar el rock en valencià, tot i els impediments que pateix la música des de les administracions públiques. Possiblement si hi hagués més gent com ell les coses podrien canviar una mica”. Amàlia Garrigós també promociona la música en valencià dins del programa que presenta a Ràdio Nou: De nou cap de setmana. Juntament amb ells, alguns (pocs) periodistes radiofònics, des d’àmbits locals i comarcals, també treballen per difondre la veu, cada vegada més alta i clara, dels cantants i músics en valencià. Però són els mitjans escrits els que dediquen més pàgines a parlar sobre la realitat musical valenciana: L’Avanç, El Punt, Enderrock, Folc, El Temps, Caramella... Dins dels periodistes que s’encarreguen d’omplir aquests diaris i revistes, cal no oblidar Josep Vicent Frechina, coordinador de la revista Caramella. També col·labora com a periodista musical en revistes com ara Folc, Interfolk, l’Artesà, La Canya i Saó, per citar-ne algunes.
Als mitjans de comunicació tradicionals cal afegir-ne un altre: Internet (que alguns han qualificat com a quart mitjà). A través d’Internet els músics i cantants en valencià han trobat una bona plataforma des de la qual promocionar-se, tant dins com fora de les nostres comarques. La xarxa (a través de diferents webs i blocs) ofereix als intèrprets valencians un altaveu ben potent que saben no desaprofitar. Pocs són els músics i cantants que no disposen d’una pàgina pròpia en Internet. Els webs es multipliquen dia a dia. A més a més, també existeixen portals especialitzats en música que difonen la tasca realitzada pels artistes valencians. Igualment importants són els diaris electrònics, els blocs personals, els portals de venda de música, etc. Tampoc ens podem oblidar dels serveis de descàrregues gratuïtes que tanta polèmica desperten. Aquests serveis poden ser perjudicials per a la indústria discogràfica, tal com es denuncia des de certs sectors, però també poden ser molt interessants per a donar a conéixer ací i arreu del món propostes nascudes a les terres valencianes.
Malgrat les dificultats, el present dels músics i cantants en valencià és d’esperança. A poc a poc veuen acomplerts alguns dels seus somnis i comencen a recollir les llavors que han sembrat al llarg dels anys. L’optimisme és la nota predominant entre el sector. El futur, evidentment, ningú no el coneix. Però els ulls d’aquests músics ja comencen a mirar cap a l’horitzó on s’albira, allà lluny, un demà en què potser puguen cantar amb normalitat.
Agraïments:
Aquest treball s’ha teixit, principalment, a partir d’entrevistes realitzades a un bon elenc de cantants i músics en valencià, així com a altres agents implicats amb la música feta en la nostra llengua. Quant als músics i cantants, s’ha comptat amb la col·laboració desinteressada i enriquidora de Feliu Ventura, Miquel Gil, Vicent Torrent (cantant d’Al Tall i coordinador de la Fonoteca de Materials), Néstor Mont (solista i músic d’Aljub), Josep Nadal (cantant de La Gossa Sorda), Carles Enguix, Pau Alabajos, Gàtaca, Contratempo, Joan Gil (guitarra, baix, guitarró, flauta dolça i cors de Sitja) i Jordi Montesó (llaüt, bandúrria, citra i cors de Sitja), Pep Gimeno Botifarra, Alfons Olmo i Carles Llinares (Verdcel), Carles Soler (progamacions i samplejats d’Orxata Sound System), Sergi Contrí, Eva Dénia, Carles Cerdà (cantant i guitarrista d’Atzukak), Toni Torregrosa (guitarra, guitarró, mandola i veu d’Urbàlia Rurana), Manoli Alandes (cantant de Soul Atac), Xavier Morant (excomponent de Cuixa i productor musical), Xavi Sarrià (cantant i guitarra d’Obrint Pas). També és impagable l’aportació feta per: Vicent Xavier Contrí (periodista musical i organitzador del Rock a la Mar de Dénia), Vicent Sengermés (productor musical i propietari de Cambra Records), Abelard Saragossà (lingüista i professor de la Universitat de València), Vicent Ortuño (organitzador del Festacarrer d’Ondara), David Segarra (dissenyador gràfic, fotògraf, coordinador i redactor de L’Avanç), Xavi Ginés (sociòleg i redactor de L’Avanç), Ezequiel Castellano (director territorial d’El Punt-País Valencià), Toni Cucarella (escriptor), Josep Vicent Frechina (director de La Roda del Temps i Caramella; col·laborador de Lletres valencianes, Descobrir, Folk, Interfolk, l’Artesà, La Canya, Saó, etc.; fundador de la Colla de Dimonis de Massalfassar; secretari d’Estudis de l’Horta Nord; president de l’Associació Tramús; col·laborador de diversos festivals de música tradicional; organitzador del Cant al Ras de Massalfassar), Josep Arroyo (director de La Sibil·la valenciana) i Miquel Àngel Sancho (propietari de Blau-DiscMedi).
La caseta del plater
Cròniques musicals del país invisible
Així introduïa Joan Pellicer una de les seues obres, sempre proteiques en el contingut i exuberants en el llenguatge, Meravelles de Diània: unes frases que ens estalvien més explicació. Admiràvem Joan per la seua erudició enciclopèdica, per la seua bonhomia franca i transparent, per la infinita estima que professava al país que compartíem. Una estima que s’inicià molts anys enrere, en la seua època universitària d’estudiant de Medicina quan, guitarra en mà, passejava amunt i avall per patronats parroquials i ateneus estudiantils fent proselitisme de la cançó i difonent la poesia catalana. L’estiu de l’any 1968, Joan —juntament amb Araceli Banyuls i Cavanilles— encapçalà un petit moviment cultural que aconseguí dur la cançó a un bon grapat de pobles de l’Horta de Gandia. Després connectà amb els Amics de la Cançó, entitat gestionada per Rafa Sena que aglutinava diversos cantants i grups aficionats que provenien en bona part de moviments juvenils vinculats als sectors progressistes i nacionalistes de l’església valenciana. Els meus populars esdevindran l’Equip València-Folk on coincideixen, entre d’altres, Vicent Torrent, Julio Bustamante i Tico Balanzà. També hi havia el Grup de Folk d’Alberic, liderat pel cantautor Enric Ortega que més tard s'incorporaria a Al Tall; el Grup Il·licità de Folk creat a Elx en 1970 de la mateixa manera que el Esbart Elx-Folk, una de les formacions més prestigioses del moment; Nous Brots, de Picassent; Els Sols, de Sueca; Aigües Blaves, del barri de Patraix de la ciutat de València; L’Ajunt de la Bóta, de Tavernes de la Valldigna, reagrupats recentment; Gent del País, de Gandia; Renaixença, de Rocafort; Les Veus del Poble, de Vila-real; Josep Ricós, de València; Gènit, de l’Alcúdia; Josep Ibarra, d’Elx; Joan Bosch, del Grau de València; Fèlix Estop, de Castelló; etc.
Joan posseïa un repertori propi —amb algunes musicacions de poemes de Màrius Torres i Tomàs Garcés, entre d’altres— que li conferí un cert prestigi en els cercles intel·lectuals de llavors, però molt aviat abandonà els escenaris. El març del 1970, Jesús Huguet i Josep M Soriano ja ho lamentaven a la revista Oriflama en un article sobre la cançó al País Valencià: “Fa temps que ha deixat de cantar pel que sembla [...] La seva presència ha estat, i ho fora encara, molt estimable i decisiva”.
I això mateix hauríem de dir ara en aquests temps tan sinistres pel país, amb el monstre despertant a la caverna i el territori dessagnant-se malferit: efectivament, la presència de Joan Pellicer, de la seua generosa saviesa i la seua extraordinària humanitat, ha estat, i ho fora encara, molt estimable i decisiva.
